En un món de promeses d’èxit i grans expectatives al voltant de la joventut, una adolescent trenca la norma i protagonitza un episodi de violència al seu institut. Què porta a una jove al límit? Quin nivell de responsabilitat tenen la família, el centre educatiu, la tecnologia, la pressió dels cànons establerts, els mitjans de comunicació, el polític que retalla en educació, la precarietat, la societat o ella mateixa?

L’espectacle es pregunta quin futur els espera als adolescents d’avui dia. Mitjançant vlogs de vídeo, manipulacions de maqueta, peces musicals, partitures de cos, humor trash i interaccions amb el públic recordarem que als disset el món era molt més complex i terrible del que pensàvem. Com hem d’afrontar la violència juvenil com a societat?

La peça es presenta com un documental que s’està reproduint en directe, sempre trencant la quarta paret (a l’estil del fals documental “Càsting Jonbennet” de Netflix, on la ficció i la realitat es barregen constantment). Cry Babies no pretén alliçonar sinó generar preguntes i contraposar discursos, amb la voluntat de situar els joves en el centre del debat.

Partint d’una disposició a la italiana, es presenten diferents espais al mateix temps sobre l’escenari (col·legi, sala d’entrevistes, plató de rodatge, etc.). El to de la peça es troba a mig camí entre el teatre
documental i la comèdia àcida. A Cry Babies juguem amb la narració digital (amb format de vlog per mostrar la intimitat de la protagonista i treballant amb un llenguatge comprensible i contemporani), el llenguatge de càmera (presentant múltiples punts de vista sobre una mateixa realitat presentada a escena) i la participació dels espectadors dins la peça (donant el seu punt de vista i generant un diàleg entre diferents generacions).