A Flamingos, Albert Quesada aprofundeix en la recerca sobre el flamenc —des de les seves múltiples derives i complexitats— amb “la intenció de trobar l’origen mateix del moviment i del cant”. La seva fita és clara: descobrir el motor del flamenc i transmutar-lo, així, a diversos cossos i músiques per tal de crear un sentit nou. Una alternativa diferent. Comença, aquest desplaçament, amb Carmen Amaya al mig d’una escena de John Waters. I s’hi afegeixen, a continuació, la mescla híbrida de música, vestuari i imaginari pop. Tot dirigit cap a una pregunta que travessa el discurs: quin és el nostre propi flamenc? La corporalitat dels vuit intèrprets es configura a través de la celebració, però emmarcada, això sí, en un muntatge que primer es volia coherent i estable per resistir la crítica, però que va derivar en una forma d’entendre el moviment i la coreografia no referencials, és a dir, no amb la voluntat de fer entendre les coses, sinó amb la voluntat de subvertir-les i fer-les trontollar. El que vol Quesada, doncs, és construir una lògica que destrueixi, i que posi en entredit allò que sembla inqüestionable: infiltrar-se en les estructures que pretenen aportar estabilitat per corcar-les des de dins. Al ritme del flamenc. Dirigir-se, a poc a poc, cap al caos —és així com hauria de ser l’art, reivindica Quesada, caòtic. Apostar per la destrucció. D’aquesta manera s’alça la primera cèl·lula: destrucció a l’escenari, i que la comprensió vingui després, quan l’espectador digereix allò que ha vist fora del teatre. Igualment, l’art: començar amb el desballestament i que, posteriorment, pugui albirar-se la construcció d’alguna cosa. D’alguna cosa nova.

El flamenc apassiona des de fa anys el coreògraf Albert Quesada. “M’atreu, sobretot, la claredat, la direccionalitat de moviments, la improvisació i el fet que és una dansa sense concessions”, explica Quesada. D’aquesta fascinació en neix ‘Flamingos’, que no és un espectacle de flamenc, però hi té un paper molt important. “He agafat tot allò que forma part del cor i l’essència del flamenc i ho he traslladat a la dansa contemporània. Hi ha elements, com la intensitat i el ritme, que trobava a faltar”, assenyala el coreògraf. L’espectacle, amb vuit ballarins, s’estrena demà al Mercat de les Flors i és una coproducció amb la Quinzena Metropolitana de Dansa. També és la primera producció del projecte Cèl·lula, una iniciativa del Mercat per impulsar muntatges de mitjà i gran format. ‘Flamingos’ representa la continuació del duet ‘One Two Three One Two’, que es va estrenar el 2015. “Era una peça molt pròxima a l’espectador sobre la màgia del ‘tablao’ flamenc. Tenia ganes de reprendre aquella recerca i fer-la créixer”, subratlla Quesada. A l’hora d’escollir la música de ‘Flamingos’, el coreògraf va donar via lliure als ballarins. “Vaig demanar-los que em diguessin quina música els posa, quina els fa aixecar de la cadira i bellugar-se”, recorda Quesada. D’aquella pluja d’idees en va sortir un ampli ventall d’artistes i d’estils, que van des de Whitney Houston i Elton John fins a l’òpera. La fusió entre aquestes músiques i el moviment crea una obra que reflexiona sobre la individualitat i les relacions col·lectives. Quesada volia parlar, diu, “de les diferents maneres de secundar algú i de la importància que un grup doni suport a un individu”. El coreògraf ha vestit el còctel escènic amb un imaginari pop i una escenografia que juga amb la idea de l’infinit. Un dels objectius, explica Quesada, era fugir del purisme.

Divertido, ágil e interesante en su puesta en escena resulta Flamingos, primer trabajo de larga duración del coreógrafo Albert Quesada, enmarcado en el proyecto Cèl.lula, una iniciativa del Mercat de les Flors de Barcelona para impulsar a los creadores de danza para que crezcan y asuman nuevos retos. En esta pieza late la idea que llevó a Quesada a crear su primer espectáculo, Undostreundos, que se presentó con éxito en la edición del Sismógraf de 2016. Su atractivo reside en comprobar cómo el gesto contemporáneo ideado por el autor toma otra dimensión al son del cante y baile flamenco. Fuente de inspiración para este trabajo han sido la bailaora, Carmen Amaya y el director de cine y filósofo, John Waters. Para llenar la inmensidad del escenario de la Sala MAC del Mercat se necesitan intérpretes que, además de bailar bien, posean una personalidad escénica. Algo que ocurre con los ocho bailarines que ejecutan Flamingos. Blanca Tolsá, Eliott Marmouset, Mario G. Sáez, Miquel Fiol, Katie Vickers, Laila Tafur, Víctor Pérez Armero y Viktoria Anderson forman un grupo divertido y versátil en su baile. Cuando el público entró en la Sala MAC, la noche del pasado viernes, ellos se paseaban por el patio de butacas riendo, cantando, gritando o acariciando las cabezas de los espectadores con los flecos de sus mantones. Ya en el escenario el trabajo es coral, las frases coreográficas no son complejas pero conducen a que esta manada se mueva con agilidad y frescura. Flamingos es una obra que destila juventud, humor y plantea una relación entre los intérpretes llena de sorpresas El leitmotiv de Quesada sigue siendo la investigación sobre el origen del flamenco, una idea que le sirve al coreógrafo para desarrollar un gesto contemporáneo original y novedoso, que despierta la curiosidad del espectador. Las alusiones al baile flamenco son esbozos que refuerzan las coplas y cante jondo que forman la estimulante banda sonora de Flamingos.