Com hem arribat a viure tan alienats del patiment de les persones que ens envolten?
S’ho pregunta l’autora d’aquesta peça, un text en el qual no falta la crítica, però tampoc una espurna d’esperança.

Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern.
La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom.
Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina.

“Misèria” és una radiografia de l’ara i aquí, és un tou de reflexions i sentiments i impulsos. És un crit, és un silenci. És una mica de llum quan tot el que t’envolta és boira densa. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Hi ha un home sol a l’escenari. Hi ha un home sol a l’escenari que se sent un home sol al món, també. L’acompanyem en un viatge pels seus pensaments íntims, pels se cords, les accions i la calma puntual.
“Misèria” és una peça agredolça, que exposa amb transparència la bellesa i el dolor, l’amor i la mort.

Perquè casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú…