Al ritme d’un metrònom una dona es desplaça repetint i transformant un seguit de gestos quotidians. Presonera d’un ritme implacable; en part imposat per la societat i en part, per la imatge que s’imposa ella a ella mateixa. La intèrpret emprèn una lluita obstinada, en un continu anar i tornar, jugant amb els clixés i allò grotesc fins a l’esgotament. La batalla desenfrenada a la qual es lliura es convertirà en la seva victòria final…

Aquesta performance forma part de l’espectacle «Meurtres d’intérieur» constituït per tres solos interpretats per tres ballarines, i la temàtica gira al voltant de la feminitat. Vaig treballar uns quinze dies, amb cadascuna d’elles, intercanviant opinions i explorant aquest tema. Què vol dir ser una dona avui en dia? A quins codis i quina pressió social es confronten les dones? Quan vaig fer aquestes preguntes a Sandrine Maisonneuve, la intèrpret de «Que du bonheur (?)», em va respondre dient que «en certa manera la societat ens dicta com hem de ser, guapes, seductores, submises … i encara que podem rebutjar aquests codis, no és tan fàcil alliberar-nos d’ells i quan ho aconseguim, de vegades, la gent ens tracta de boges, histèriques, massa masculines … Vivim sovint sense adonar-nos-en, tancades en un parany i vivint en una mena de presó virtual. Com entre dues línies paral·leles de les quals no podem sortir».

Aquesta imatge de «viure entre dues línies paral·leles», va ser el detonador que va inspirar l’estructura de la performance.

El títol ve d’una frase que cada dia ens deia la dependenta de la fleca on anàvem a comprar l’entrepà durant els assajos. Ens explicava tot un seguit de coses que feia des que s’aixecava al matí fins a la nit (llevar els nens, preparar l’esmorzar per a tota la família, portar-los a l’escola, venir a obrir la botiga …) i al final ens deia: però «que du bonheur», que vindria a ser alguna cosa així com «i malgrat tot això, sóc molt feliç ». Nosaltres li afegim un interrogant entre parèntesis…