La magnífica funció pensada i dirigida pel francès Didier Ruiz neutralitza la visió sòrdida sobre la transsexualitat. Per fi, la normalitat: la d’un conductor d’autobús, una administrativa, una perruquera, un jove cineasta… Tots ells éssers humans que un bon dia van decidir assumir la seva identitat sexual fora de la que els havia sigut atorgada. Homes que se sentien dones. Dones que se sentien homes. Les seves històries, sense dramatisme, il·lustraven aquest desig i el camí per fer el canvi. Estimulava sentir una comercial a qui el seu cap no només va entendre sinó que va fer una regulació per evitar actituds o comentaris excloents al magatzem de l’empresa. [···] I allà hi eren ells i elles, en una filera davant el públic. Nom i feina. La normalitat. Sarcàstic, el comentari d’una dona que ha fet la transició a home i que, ja entre iguals, s’adonava del masclisme imperant.

On és la normalitat? On és la monstruositat, en la diferència o en la intolerància? Els testimonis de set actors són la resposta incòmoda i personal a aquestes qüestions i plantegen com, lluita rere lluita, deixa de ser clar si allò que importa és el destí, el cos acomplert o el camí cap a la felicitat d’un mateix. És la primera passa, diu Ruiz, per canviar ‘una societat intolerant que ja no parla d’amor’. Anar més enllà.

El dispositiu és ben senzill. Anar construint un relat a partir de capítols que són coincidents entre els testimonis (des de quan es descobreixen diferents al que dicta el seu cos; com es revelen públicament; quina és la reacció de l’entorn familiar o laboral; quin és el seu dia a dia, avui). La radicalitat de la vida aporta la tensió i la intenció. Ruiz en té prou en aconseguir que condensin el seu relat, sense arribar a memoritzar-lo. Situant-lo en l’espai per a fer-lo més punyent, trencant la quarta paret… o esmicolant-la. El tema es tracta frontalment, sense subterfugis, fugues o narracions laterals. És la manera d’entendre la responsabilitat de traslladar la veritat, deixant alguns punts de descans amb els que els intèrprets (actors no professionals) puguin descansar, i els espectadors vagin amarant-se de la realitat que segurament ignoraven.

Didier Ruiz se serveix del teatre una altra vegada per fer-nos conèixer experiències que no tenen res de ficció, que ni tan sols han estat memoritzades pel seus protagonistes sinó que, a partir d’un seguit de preguntes que es plantegen durant el procés de creació, ells s’expliquen tal com raja, amb les seves incorreccions lingüístiques, amb les seves vacil·lacions, amb els seus nervis… El fet que siguin casos molt diferent entre ells, de persones d’edats entre els 22 i els 60, algunes de les quals han fet la transició del tot ja fa temps mentre d’altres estan passant-la ara, permet visibilitzar també la complexitat de la transsexualitat. Els valents que ho han fet possible són Neus Asencio, Ian de la Rosa, Clara Palau, Danny Ranieri, Raúl Roca, Sandra Soro i Leyre Tarrasón.

TRANS està interpretat sense pathos ni voyeurisme en un dispositiu molt simple ‒un escenari nu amb cortines blanques al fons. El més xocant és la manera com els participants parlen mirant directament als ulls del públic. El ‘més enllà’ del subtítol compta tant com el títol de l’espectacle: no es tracta només del ‘més enllà’ del cos, sinó del de la societat espanyola que l’envolta. EIls i elles són set dalt de l’escenari, vinguts(des) de Barcelona, que té una llarga tradició ‘trans’. Això explica sens dubte la reacció del cap de la Sandra, comercial: li va donar suport des del primer dia que va arribar en faldilles, i va instaurar una carta per al respecte cap als «trans» dins l’empresa. La Leyre ha conegut de tot, el rebuig de la família, les fugues i el carrer des de baix de tot, abans de trobar una ànima bessona que la va ajudar a sortir-se’n.

El millor exemple d’espectacle confessional va ser TRANS (més enllà) de Didier Ruiz, presentat al Gymnase del Lycée Mistral. Ruiz té gairebé dues dècades d’experiència portant no professionals a l’escenari, i això es veu en l’elegant i acurada factura d’aquest espectacle, que navega alhora per les històries de 7 transsexuals homes i dones, d’entre 22 i 60 anys. Tots ells, se’ls veia còmodes mentre compartien experiències de fosca i de llum, sols o en grup. en tant que va ser més documental que teatre, TRANS (més enllà) va servir de tribut a un grup encara marginat, i va ser un dels èxits inclassificables del festival.

És la simplicitat de l’acostament allò que envolta TRANS (més enllà) de Didier Ruiz. Ell dona la paraula a homes i dones que, amb un ferm coratge, han triat anar cap a la seva veritat, la identitat sexual que sentien en el seu jo més profund. Dalt de l’escenari embolicat amb unes cortines blanques, ells i elles, les persones reals implicades, venen a nosaltres i s’expliquen. Molt potent, molt sobri, molt aclaridor.

A l’escenari, cadascú es converteix en un personatge, si no va ‘més enllà’: un heroi del món contemporani. L’aplom dels personatges per narrar la seva història, per assumir el desig de ser lliure dins del seu cos, fa de la seva vida un combat tranquil i gran alhora. La música electrònica d’Adrien Cordier es marida perfectament amb les imatges projectades, magmàtiques i dolces, realitzades per un grup d’alumnes dels Gobelins. Aquests interludis bressen la sala sencera cap a uns sentiment profund: l’empatia sense pathos. En una societat que busca etiquetes per als ‘casos’ jutjats com a particulars, la transició de gènere és d’una certa violència. Didier Ruiz fa una el·lipsi dels eslògans militants. perquè el seu propòsit no és sortir en croada: tot és molt més delicat.

Didier Ruiz abandonó el teatro tradicional en 1999 para adentrarse en una búsqueda de la esencia teatral que le ha servido para darle voz a los que él llama los invisibles. El teatro de Didier retoma la esencia del acto íntimo en el que asistimos a un espectáculo donde la verdad es la esencia ya que nos viene ofrecida por unos no-actores que nos hacen partícipe de sus más íntimas experiencias. Trans es un acto de amor a la libertad y al respeto entre los seres humanos. Seis personas que han realizado su transición desgranan, sin ningún artificio, sus vidas provocando una empatía que hacía tiempo no experimentaba en un teatro. No hay morbo en sus historias. Didier consigue, con la selección de los trozos de vida que nos cuentan, que veamos solo sus corazones, que los acompañemos en su búsqueda pero, sobre todo, que nos acunemos a nosotros mismos y nos queramos.